Mocadors, vels, hiyabs i monges

 

Per motius d’una malaltia que pateixo, porto un mocador al cap quan surto al carrer. He hagut d’aprendre a través de Youtube a lligar-m’ho de manera que em quedi una mica elegant. He  practicat i he descobert que es pot dur, per exemple,  tipus “pirata”,  lligant les puntes al clatell, tipus “ sultana “ donant voltes pel cap, tipus “boho chic“ deixant les llargues puntes caient pel davant, o tipus ” pin –up dels anys cinquanta”,  amb un llacet al front.

Per molt que m’esforci en col·locar-m’ho amb una mica de gràcia, una cosa sí haig de dir: és un autèntic pal  anar pel carrer tapada amb un mocador al cap, a l’estiu, i amb una onada de calor a Catalunya.

Afortunadament he descobert que es poden gaudir d’alguns aspectes positius d’aquesta experiència. Un cambrer em dona la millor taula a la terrassa d’una cafeteria o la caixera del supermercat em col·loca la compra a la bossa, sense jo demanar-li.  Fins i tot crec que el meu desballestat cotxe ha passat la ITV gràcies al mocador al cap!.  A aquestes persones per a les quals jo sóc una autèntica desconeguda, se’ls desperta una gran empatia i solidaritat quan han de tractar amb mi i el meu mocador.  Ho noto. Atesos els productes químics que porto al cos, tinc els meus sentits en alerta  i “en ocasions veig coses”.

Tot això m’ha provocat viure congraciada amb la humanitat i en estat de levitació durant uns dies. Existeixen moltes bones persones anònimes que no fan soroll, no són notícia, però en el seu dia dia són amables amb altres persones que no coneixen de res, només pel fet de dur posat un mocador lligat al cap.... tipus “boho-chic”. I tot el que comporta, òbviament.

Però l’estat de gràcia em va durar molt poc, just el temps de creuar-me en un pas de vianants amb un grup de dones que portaven... hijab

Òbviament me les vaig mirar amb molta empatia i solidaritat també: totes estàvem al mateix barco, amb el cap cobert i a punt de desmaiar-nos per la calor. Amb una diferència, a mi ningú ni res m’ha obligat. En el meu cas es tracta d’un tema estètic de no sortir a passejar semblant Juan Luc Picart a StarTrek.

Aquelles dones  musulmanes a les quals la seva religió, o el seu pare, marit o germà les obliga a sortir al carrer, ben tapades, em van fer reflexionar i deduir que pot ser ( no pot ser no, segurament) aquell cambrer simpàtic no els donaria la millor taula, la caixera no crec que els  col·loqui la compra, i la ITV no crec que la passin. O si? Deixa’m desocupat lector o lectora que sigui pessimista. Fa temps que escolto comentaris despectius cap a persones musulmanes per part d’amics o coneguts meus, sense cap rubor. Això em fa dubtar molt que les tractessin com a mi. Vivim temps obscurs ( VOX a tot arreu) i el racisme s’està normalitzant.

No descobreixo res si dic que les religions en general han considerat les dones, persones de segona categoria, que calia tapar o cobrir per no esverar els homes.  No només l’Islam.  La religió catòlica no està exempta de tapar-nos a les dones per molt que ara critiquem la musulmana. Viuen unes monges pel Barri Vell de Girona i passegen ben tapadetes, amb unes ales blanques immenses al cap. Només se’ls veu la cara.  Tinc fotografies de la meva mare a missa als anys seixanta, amb una mantellina negra posada al cap. ( Ai aquest cabell que atabala els homes!) Per la mateixa època , la mare d’una meva amiga va rebre una amonestació del mossèn perquè a missa no portava posada la mantellina correctament.  Aquesta senyora, que era guapíssima, es va sorprendre i va passar molta vergonya. Li va contestar que la portava col·locada exactament igual que la seva germana, com així era. Però el mossèn només tenia ulls per a  ella, no per al germana. Només sabia que s’havia posat calent i ho atribuïa al vel mal posat. Als homes i als mossens no els deté ni un vel ni res. Ja poden tapar-nos el cabell amb un mocador, vel, hiyab, manellina... que ells el continuen veient i imaginant el que volen.

Aquests dies que surto al carrer amb el mocador posat, he percebut en el meu cos el missatge subliminal i trepador que reben, senten i pateixen les dones musulmanes obligades a dur vel des de la infància:  has de ser invisible perquè ets inferior als homes. Aquesta sensació se’ls deu ficar per dins per molt que no vulguin. Algunes d’elles argumenten que voluntàriament el porten per motius religiosos o per reivindicar la seva cultura. No em convenceran. Ni a mi ni a l’escriptora Najat el Hachmi per exemple, la qual reivindica no que les dones musulames no portin vel.

Les dones musulmanes reben  el missatge des de ben petites: has de tapar-te el cap perquè ets diferent i sobretot inferior als homes de la teva família. I unes quantes fan seu aquest argument. Però jo des d’aquí exigeixo no obligar a una persona a portar un mocador al cap. No hi ha cap argument vàlid. I no em convenceran. Ni els homes musulmans, ni les poques convençudes musulmanes.  

I menys a l’estiu.

No em podia imaginar que portar el cap tapat em fes tant anti hiyab. Aquella visió al pas de vianants de la Plaça Catalunya de Girona amb onada de calor inclosa, m’ha fet reflexionar molt.  

Jo et demano, desocupat lector, o desocupada  lectora, que facis una prova: surt a passejar amb el cap tapat a l’estiu. Miraràs les dones musulmanes obligades a dur vel, amb altres ulls.

I les monges.