Per motius d’una malaltia que
pateixo, porto un mocador al cap quan surto al carrer. He hagut d’aprendre a través
de Youtube a lligar-m’ho de manera que
em quedi una mica elegant. He practicat i
he descobert que es pot dur, per exemple, tipus “pirata”,
lligant les puntes al clatell, tipus
“ sultana “ donant voltes pel cap, tipus “boho
chic“ deixant les llargues puntes caient pel davant, o tipus ” pin –up dels anys cinquanta”, amb un llacet al front.
Per molt que m’esforci en
col·locar-m’ho amb una mica de gràcia, una cosa sí haig de dir: és un autèntic
pal anar pel carrer tapada amb un
mocador al cap, a l’estiu, i amb una onada de calor a Catalunya.
Afortunadament he descobert que
es poden gaudir d’alguns aspectes positius d’aquesta experiència. Un cambrer em
dona la millor taula a la terrassa d’una cafeteria o la caixera del supermercat
em col·loca la compra a la bossa, sense jo demanar-li. Fins i tot crec que el meu desballestat cotxe
ha passat la ITV gràcies al mocador al cap!.
A aquestes persones per a les quals jo sóc una autèntica desconeguda, se’ls
desperta una gran empatia i solidaritat quan han de tractar amb mi i el meu
mocador. Ho noto. Atesos els productes
químics que porto al cos, tinc els meus sentits en alerta i “en ocasions veig coses”.
Tot això m’ha provocat viure congraciada
amb la humanitat i en estat de levitació durant uns dies. Existeixen moltes
bones persones anònimes que no fan soroll, no són notícia, però en el seu dia
dia són amables amb altres persones que no coneixen de res, només pel fet de
dur posat un mocador lligat al cap.... tipus “boho-chic”. I tot el que comporta,
òbviament.
Però l’estat de gràcia em va
durar molt poc, just el temps de creuar-me en un pas de vianants amb un grup de
dones que portaven... hijab
Òbviament me les vaig mirar amb
molta empatia i solidaritat també: totes estàvem al mateix barco, amb el cap
cobert i a punt de desmaiar-nos per la calor. Amb una diferència, a mi ningú ni
res m’ha obligat. En el meu cas es tracta d’un tema estètic de no sortir a
passejar semblant Juan Luc Picart a StarTrek.
Aquelles dones musulmanes a les quals la seva religió, o el
seu pare, marit o germà les obliga a sortir al carrer, ben tapades, em van fer
reflexionar i deduir que pot ser ( no pot ser no, segurament) aquell cambrer
simpàtic no els donaria la millor taula, la caixera no crec que els col·loqui la compra, i la ITV no crec que la
passin. O si? Deixa’m desocupat lector o lectora que sigui pessimista. Fa temps
que escolto comentaris despectius cap a persones musulmanes per part d’amics o
coneguts meus, sense cap rubor. Això em fa dubtar molt que les tractessin com a
mi. Vivim temps obscurs ( VOX a tot arreu) i el racisme s’està normalitzant.
No descobreixo res si dic que les
religions en general han considerat les dones, persones de segona categoria,
que calia tapar o cobrir per no esverar els homes. No només l’Islam. La religió catòlica no està exempta de
tapar-nos a les dones per molt que ara critiquem la musulmana. Viuen unes
monges pel Barri Vell de Girona i passegen ben tapadetes, amb unes ales blanques immenses al cap. Només se’ls veu la cara. Tinc fotografies de la meva mare a missa als
anys seixanta, amb una mantellina negra posada al cap. ( Ai aquest cabell que atabala
els homes!) Per la mateixa època , la mare d’una meva amiga va rebre una amonestació
del mossèn perquè a missa no portava posada la mantellina correctament. Aquesta senyora, que era guapíssima, es va
sorprendre i va passar molta vergonya. Li va contestar que la portava col·locada exactament igual que la seva germana, com així era. Però el mossèn només tenia ulls per a ella, no per al germana. Només sabia que s’havia
posat calent i ho atribuïa al vel mal posat. Als homes i als mossens no els
deté ni un vel ni res. Ja poden tapar-nos el cabell amb un mocador, vel, hiyab, manellina... que ells el
continuen veient i imaginant el que volen.
Aquests dies que surto al carrer amb el mocador posat, he percebut en el meu cos el missatge subliminal i trepador que reben, senten i pateixen les dones musulmanes obligades a dur vel des de la infància: has de ser invisible perquè ets inferior als homes. Aquesta sensació se’ls deu ficar per dins per molt que no vulguin. Algunes d’elles argumenten que voluntàriament el porten per motius religiosos o per reivindicar la seva cultura. No em convenceran. Ni a mi ni a l’escriptora Najat el Hachmi per exemple, la qual reivindica no que les dones musulames no portin vel.
Les dones musulmanes reben
el missatge des de ben petites: has de
tapar-te el cap perquè ets diferent i sobretot inferior als homes de la teva
família. I unes quantes fan seu aquest argument. Però jo des d’aquí exigeixo no
obligar a una persona a portar un mocador al cap. No hi ha cap argument vàlid.
I no em convenceran. Ni els homes musulmans, ni les poques convençudes
musulmanes.
I menys a l’estiu.
No em podia imaginar que portar
el cap tapat em fes tant anti hiyab.
Aquella visió al pas de vianants de la Plaça Catalunya de Girona amb onada de
calor inclosa, m’ha fet reflexionar molt.
Jo et demano, desocupat lector, o
desocupada lectora, que facis una prova:
surt a passejar amb el cap tapat a l’estiu. Miraràs les dones musulmanes obligades
a dur vel, amb altres ulls.
I les monges.
